Els palestins opinen això:
- http://www.youtube.com/watch?v=3jXoiD3vdNw
- http://www.youtube.com/watch?v=5c7lYvk07As&feature=related
- http://www.youtube.com/watch?v=qjhkxdit6SI&feature=related
- http://www.youtube.com/watch?v=AEspm4fahiE&feature=related
divendres, 30 de gener del 2009
Opinions sobre la guerra entre palestina i israel
Primera intifada
La primera intifada
En palestí intifada significa "aixecar el cap". L'atropellament de quatre obrers palestins per un cotxe israelià va ser "l'excusa" per començar la primera intifada.
La insurrecció de les pedres.
A conseqüència de la mort de quatre obrers per una furgoneta de l'exèrcit israelí milers de persones van sortir als carrers a cridar contra les tropes israelítes, tirant-lis pedres que actuaban com a policia. La represió había deixat a un palestí mort i 16 ferits. Pero a diferencia de altres cops, la cosa no va acabar així, al dia següent van continuar amb manifestacions que es van extendre per tot a palestina, i va continuar així durant mesos.En pocs dies, la major part dels palestins van sortir a lluitar contra els invasors. A causa d'això el 21 de decembre es va produir la primera vaga general, ja que volien un estat palestí.A falta de armes de foc, la gent es manifestava amb el que podia. Els joves van ser la vanguardia en una isurrecció en que es va volcar tota la poblacióEn els camps de refugiats van sorgir comites que garantitzaven un lloc amb menjar. De fet es va establir uns situació de doble poder, per una banda, l'aparell militar invasor i la seva represió; i per l'altre, la població palestina oprimida amb els comites i las diferents organitzacions que van formar una conducció centralitzada i van anar coordinant i dirigint la movilització des de els barris i els campaments, amb les seves transmisions de radio.Una crisis sense retornDintre del sionismo es va produir una commoció. Mentres la Intifada creixía i creixía, el 23 de gener milers de israelites del "Movimiento Paz Ahora" van manifestar-se als carrers de Tel Aviv exigint una solució pacífica i que convivisin dos estats. Creixia el reclam, entre els propis pobladors inasors, de "paz por tierra". El febrer, una altre movilització semblant estava encapçada per diputats i militars de la esquerra sionista. Al novembre de 1988 el Consell Nacional Palestí va abandonar definitivament les banderes històriques de la OLP, que reclamaban la destrucció de l'Estat d'Israel. Va proclamar la creació d'un estat palestí i per primer cop va donar un reconeixament jurídic als invasors.
L'heroísme del poble palestí que va protagonitzar la Intifada va començar un procés de recuperació de territoris que no s'ha detingut fins ara.Des de 1993, un Israel acorralat, va iniciar negociacions directes amb la OLP y Arafat. I comença la cessió de territoris a Gaza i Cisjordania per que s'estableixi la Autonomia Palestina. Des de llacors, l'Estat d'Israel va seguir profunditzant la seva crisi. Amb conseqüencia de que palestina agafès simpatia amb la resta del món. dimecres, 28 de gener del 2009
La guerra dels sis dies
La Guerra dels Sis Dies s'inscriu dintre del conjunt de guerres lliurades entre Israel i els seus veïns àrabs, després de la creació de l'Estat d'Israel (1947) en la Palestina del mandat de Gran Bretanya. Aquesta guerra va tenir lloc entre el 5 i el 10 de juny de 1967, impulsada pel ministre de Defensa Israelià, el general Moshe Dayan, i el Cap d'Estat Major de l'Exèrcit Israeli, Isaac Rabin, contra Egipte, degut principalment a dos factors: el moviment de tropes egípcies en la península del Sinaí (el que anticipava una nova agressió contra Israel) i el bloqueig egipci dels estrets de Tiràn, entrada natural al port israelià d'Eilat.
Antecedents
El 1947, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va establir un pla per a la divisió del territori de Palestina en dos estats, que posteriorment es coneixerien com Israel i Palestina, quedant Jerusalem com a ciutat sota el mandat internacional. Els països àrabs i els líders de la comunitat àrab a Palestina van rebutjar el pla, donant lloc a la Guerra d'Independència d'Israel, que va acabar amb la victòria dels jueus i la proclamació de l'estat d'Israel.
Els països àrabs no van acceptar el resultat d'aquesta guerra i van continuar amb accions d'escamot contra Israel, el que va dur a aquest país a intervenir al costat de França i el Regne Unit en la Guerra de Suez (1956). Aquesta guerra va ser una victòria militar, però una derrota política per als tres aliats, ja que la gran pressió diplomàtica per part dels Estats Units i de la Unió Soviètica va forçar a França, Anglaterra i Israel a retirar els seus exèrcits. A canvi de retirar els seus exèrcits del Sinaí, Israel va obtenir indirectament d'Egipte el compromís d'aturar el seu enviament d'escamots contra Israel. Com a resultat, les relacions entre Egipte i Israel es van tranquil·litzar (en la mesura que això era possible) per un temps. A més, un cos especial de l'ONU, conegut com UNEF per les seves sigles en anglès, va ser desplegat en la península del Sinaí, interposant-se entre israelians i egipcis.
5 de juny: Operació Focus
L'avanç del Jordà. 5-7 de Junio
La guerra va començar el 5 de juny, quan Israel va llançar la Operació Focus, ideada entre uns altres per Ezer Weizman. Aquesta operació consistia en una sèrie d'atacs a primera hora del matí contra les bases aèries egípcies, per a atrapar els avions egipcis en terra a la tornada de la seva tradicional primera ronda a l'alba. Les greus pèrdues sofertes pels egipcis, tant en avions com en bases de llançament d'avions, van donar a Israel avantatge en els combats aeris durant tota la guerra, explicant en part el favorable desenvolupament de la mateixa per al bàndol israelià.
6 de juny: Captura d'Umm Qatef i Gaza, cèrcol de Jerusalem
El matí del 6 de juny, les divisions d'Sharon i Tal van conquerir Umm Qatef i El-Arish, mentre que Yoffe va avançar pel centre de la península del Sinaí en una carrera per ocupar els principals passos abans que les tropes egípcies i assolir així la seva captura. A Gaza, els principals centres de comandament egipcis es van rendir, permetent a Israel ocupar totalment la Franja.
La guerra va arribar aquest dia també a les tropes de terra d'Israel en el front central, que van ocupar Latrún, Ram Al·lah i Jenín, alhora que es completava el setge de Jerusalem i les unitats de paracaigudistes es preparaven per a l'assalt al centre històric, la Ciutat Vella. Les forces aèries israelianes van realitzar atacs contra la base iraquiana H-3, probablement l'última esperança jordana de rebre cobertura aèria per a la resta de la guerra.
En el nord, Síria va continuar amb els seus atacs contra els assentaments israelians, però es va negar a enviar tropes en auxili de Jordània.
7 de juny: Captura de Jerusalem
Invasió del Sinaí. 7-8 de Juny
Amb la captura de Sharm El-Sheij el 7 de juny per part d'unitats de la marina i de paracaigudistes, Israel va aconseguir reobrir els estrets de Tiràn, i immediatament va declarar un estatut d'aigua internacional de lliure pas per als vaixells mercants. Al mateix temps, les tres divisions israelianes del front sud van accelerar la seva marxa, arribant al Canal de Suez. En acabar el dia, tota la península del Sinaí —excepte part de la costa occidental— estava sota control israelià.
En el front central es va produir un dels fets més significatius de tota la guerra, quan la brigada de paracaigudistes del general Mordejai "Mota" Gur va ocupar la Ciutat Vella de Jerusalem, incloent el Forest del Temple o Esplanada de les Mesquites. Així mateix, les divisions israelianes en Cisjordània van ocupar Nablús, Judea i Hebron entre altres ciutats, arribant fins i tot a creuar el riu Jordà.
8 de juny: Atac contra el Liberty, proposada de treva
El 8 de juny no es van produir combats d'importància en cap front, destacant només l'ocupació d'algunes petites localitats a Cisjordània i al Sinaí. Així mateix, el 8 de juny es va realitzar una proposta de treva que va ser acceptada per Egipte però no per Síria, el que va dur a Israel a llançar la campanya contra Síria dels dies 9 i 10 de juny. A partir d'aquest dia, gairebé no hi ha activitat en els fronts sud i central de la guerra.
9 de juny: Atac contra Síria
Batalla dels Alts del Golan, 9-10 de Juny
Ajudades per continus atacs de les forces aèries israelianes, les tres divisions del front nord i una divisió de reforç portada des de Cisjordània van llançar un atac contra els Alts del Golan. Creient que les pèrdues eren majors de les reals, l'exèrcit siri va emprendre la retirada la nit del 9 de juny.
10 de juny: Últim dia de guerra
Davant la retirada de les tropes síries, les divisions israelianes van poder avançar en tot el front, arribant a ocupar la important ciutat de Quneitra, i amb el camí es dirigiren cap a Damasc. No obstant això, davant la immensa pressió diplomàtica, Israel va acceptar l'alt al foc suggerit pel consell de Seguretat, acabant així la guerra.
Conseqüències de la guerra
La derrota soferta per Egipte, Síria i Jordània va ser considerada humiliant en aquests països, que van argumentar la intervenció militar d'Estats Units i el Regne Unit per a justificar l'èxit de l'operació Focus israeliana. La derrota militar d'Egipte i Síria va produir una gran indignació en el món àrab, el que va dur a l'atac conjunt egipci-siri en la Guerra del Yom Kippur.
Israel va acabar la guerra havent augmentant el seu territori considerablement.
A l'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a la Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Antecedents
El 1947, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va establir un pla per a la divisió del territori de Palestina en dos estats, que posteriorment es coneixerien com Israel i Palestina, quedant Jerusalem com a ciutat sota el mandat internacional. Els països àrabs i els líders de la comunitat àrab a Palestina van rebutjar el pla, donant lloc a la Guerra d'Independència d'Israel, que va acabar amb la victòria dels jueus i la proclamació de l'estat d'Israel.
Els països àrabs no van acceptar el resultat d'aquesta guerra i van continuar amb accions d'escamot contra Israel, el que va dur a aquest país a intervenir al costat de França i el Regne Unit en la Guerra de Suez (1956). Aquesta guerra va ser una victòria militar, però una derrota política per als tres aliats, ja que la gran pressió diplomàtica per part dels Estats Units i de la Unió Soviètica va forçar a França, Anglaterra i Israel a retirar els seus exèrcits. A canvi de retirar els seus exèrcits del Sinaí, Israel va obtenir indirectament d'Egipte el compromís d'aturar el seu enviament d'escamots contra Israel. Com a resultat, les relacions entre Egipte i Israel es van tranquil·litzar (en la mesura que això era possible) per un temps. A més, un cos especial de l'ONU, conegut com UNEF per les seves sigles en anglès, va ser desplegat en la península del Sinaí, interposant-se entre israelians i egipcis.
5 de juny: Operació Focus
L'avanç del Jordà. 5-7 de Junio
La guerra va començar el 5 de juny, quan Israel va llançar la Operació Focus, ideada entre uns altres per Ezer Weizman. Aquesta operació consistia en una sèrie d'atacs a primera hora del matí contra les bases aèries egípcies, per a atrapar els avions egipcis en terra a la tornada de la seva tradicional primera ronda a l'alba. Les greus pèrdues sofertes pels egipcis, tant en avions com en bases de llançament d'avions, van donar a Israel avantatge en els combats aeris durant tota la guerra, explicant en part el favorable desenvolupament de la mateixa per al bàndol israelià.
6 de juny: Captura d'Umm Qatef i Gaza, cèrcol de Jerusalem
El matí del 6 de juny, les divisions d'Sharon i Tal van conquerir Umm Qatef i El-Arish, mentre que Yoffe va avançar pel centre de la península del Sinaí en una carrera per ocupar els principals passos abans que les tropes egípcies i assolir així la seva captura. A Gaza, els principals centres de comandament egipcis es van rendir, permetent a Israel ocupar totalment la Franja.
La guerra va arribar aquest dia també a les tropes de terra d'Israel en el front central, que van ocupar Latrún, Ram Al·lah i Jenín, alhora que es completava el setge de Jerusalem i les unitats de paracaigudistes es preparaven per a l'assalt al centre històric, la Ciutat Vella. Les forces aèries israelianes van realitzar atacs contra la base iraquiana H-3, probablement l'última esperança jordana de rebre cobertura aèria per a la resta de la guerra.
En el nord, Síria va continuar amb els seus atacs contra els assentaments israelians, però es va negar a enviar tropes en auxili de Jordània.
7 de juny: Captura de Jerusalem
Invasió del Sinaí. 7-8 de Juny
Amb la captura de Sharm El-Sheij el 7 de juny per part d'unitats de la marina i de paracaigudistes, Israel va aconseguir reobrir els estrets de Tiràn, i immediatament va declarar un estatut d'aigua internacional de lliure pas per als vaixells mercants. Al mateix temps, les tres divisions israelianes del front sud van accelerar la seva marxa, arribant al Canal de Suez. En acabar el dia, tota la península del Sinaí —excepte part de la costa occidental— estava sota control israelià.
En el front central es va produir un dels fets més significatius de tota la guerra, quan la brigada de paracaigudistes del general Mordejai "Mota" Gur va ocupar la Ciutat Vella de Jerusalem, incloent el Forest del Temple o Esplanada de les Mesquites. Així mateix, les divisions israelianes en Cisjordània van ocupar Nablús, Judea i Hebron entre altres ciutats, arribant fins i tot a creuar el riu Jordà.
8 de juny: Atac contra el Liberty, proposada de treva
El 8 de juny no es van produir combats d'importància en cap front, destacant només l'ocupació d'algunes petites localitats a Cisjordània i al Sinaí. Així mateix, el 8 de juny es va realitzar una proposta de treva que va ser acceptada per Egipte però no per Síria, el que va dur a Israel a llançar la campanya contra Síria dels dies 9 i 10 de juny. A partir d'aquest dia, gairebé no hi ha activitat en els fronts sud i central de la guerra.
9 de juny: Atac contra Síria
Batalla dels Alts del Golan, 9-10 de Juny
Ajudades per continus atacs de les forces aèries israelianes, les tres divisions del front nord i una divisió de reforç portada des de Cisjordània van llançar un atac contra els Alts del Golan. Creient que les pèrdues eren majors de les reals, l'exèrcit siri va emprendre la retirada la nit del 9 de juny.
10 de juny: Últim dia de guerra
Davant la retirada de les tropes síries, les divisions israelianes van poder avançar en tot el front, arribant a ocupar la important ciutat de Quneitra, i amb el camí es dirigiren cap a Damasc. No obstant això, davant la immensa pressió diplomàtica, Israel va acceptar l'alt al foc suggerit pel consell de Seguretat, acabant així la guerra.
Conseqüències de la guerra
La derrota soferta per Egipte, Síria i Jordània va ser considerada humiliant en aquests països, que van argumentar la intervenció militar d'Estats Units i el Regne Unit per a justificar l'èxit de l'operació Focus israeliana. La derrota militar d'Egipte i Síria va produir una gran indignació en el món àrab, el que va dur a l'atac conjunt egipci-siri en la Guerra del Yom Kippur.
Israel va acabar la guerra havent augmentant el seu territori considerablement.
A l'agost de 2005, Israel va evacuar tots els assentaments de la Franja de Gaza per a cedir el seu control a la Autoritat Nacional Palestina (ANP), seguint el seu pla de retirada unilateral israelià.
A més de l'expansió territorial, Israel va demostrar per mitjà d'aquesta guerra als seus veïns àrabs la seva capacitat militar, i la seva voluntat per a usar aquesta capacitat.
Segona intifada
Es denomina Intifada AL-Aqsa, o Segona Intifada, a l'onada de violència que es va iniciar a partir del 29 de setembre de 2000 en els territoris palestins. El llavors capdavanter de l'oposició israeliana, Ariel Sharon, va visitar la zona exterior del recinte de la Cúpula de la Roca i la mesquita del-Aqsa. Al setembre de 2000, en ple debat sobre el futur de Jerusalem però amb el permís del cap de la seguretat palestina a Cisjordània, el que va provocar alguns incidents i xocs amb palestins, doncs va ser vist per la població palestina com una gravíssima provocació, encara que cap d'ells de gravetat. A l'endemà, en la pregària del divendres, amb la tensió entre ambdues poblacions en augment, centenars de joves musulmans des de l'Esplanada de la Mesquita van apedregar als fidels jueus congregats davant el Mur. La policia israeliana va disparar usant foc real, matant a set palestins, estenent-se els incidents en tot el Jerusalem àrab. S'ha vingut sostenint que la Segona Intifada es va iniciar arran d'aquests fets, encara que una comissió a aquest efecte, la cridada Comissió Mitchell va descartar aquesta possibilitat, assegurant que la violència palestina hagués esclatat de qualsevol forma com producte de la negativa d'Arafat d'acceptar les propostes israelianes de Camp David. Com resposta a aquest atac, i al cada vegada més deteriorat i empantanat procés de pau, Israel ocupa de nou alguns dels territoris que havia alliberat durant hores o setmanes. En aquesta intifada, es comença a generalitzar l'ús de les bombes suïcides. Els punts d'aquests atacs suïcides van ser llocs freqüentats pels civils israelians com centres comercials, restaurants i les xarxes de transport public. En resposta als atacs suïcides de les organitzacions armades palestines, les autoritats israelianes van posar en pràctica els assassinats extrajudicials contra dirigents palestins vinculats a activitats terroristes, familiars dels mateixos i civils pròxims. Aquestes morts són conegudes pels israelians com assassinats selectius. No obstant això, Israel manté que els objectius seleccionats i abatuts són part activa en les hostilitats, ja que són els planificadors o instigadores d'activitats terroristes dintre del territori israelià. Cal assenyalar que aquest tipus d'assassinat extrajudicial ha provocat baixes civils que gens tenien a veure amb la lluita armada, i que per això hi ha hagut desenes d'objectors de consciència en l'exèrcit israelià. En 2006, la situació és ambivalent: d'una banda s'ha completat el Pla de retirada unilateral israeliana de la Franja de Gaza, la qual cosa, lluny de calmar la situació, ha agreujat els atacs terroristes des de la Franja de Gaza amb coets contra les poblacions frontereres israelianes .
D'altra banda, Israel manté el control fronterer, el que dificulta els viatges a l'exterior dels palestins, i vigila de forma estricta el moviment entre les ciutats palestines. Els palestins no residents a Jerusalem tampoc poden ingressar en la ciutat. Per la seva banda, Israel no només manté, sinó que amplia constantment els assentaments de colons israelians a Cisjordània, la qual cosa segueix sent font de conflictes.
D'altra banda, Israel manté el control fronterer, el que dificulta els viatges a l'exterior dels palestins, i vigila de forma estricta el moviment entre les ciutats palestines. Els palestins no residents a Jerusalem tampoc poden ingressar en la ciutat. Per la seva banda, Israel no només manté, sinó que amplia constantment els assentaments de colons israelians a Cisjordània, la qual cosa segueix sent font de conflictes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)